El moment històric i polític que es vivia el 1932 a Catalunya i, per tant, també a l’Hospitalet, va propiciar, sens dubte, el naixement de l’Ateneu. El 14 d’abril de 1931, s’havia proclamat la República, l’Estatut de Núria era aprovat per les Corts, encara que retallat, el 9 de setembre de 1932..., podem dir, doncs, que es vivia un temps d’esperança de canvis.
A la nostra ciutat, hi havia una colla de joves amb inquietuds socials, culturals i nacionals, que no havien pogut expressar lliurement fins aleshores, motivades per alguns fets i situacions que es donaven llavors a l’Hospitalet, com ara l’augment de la població a causa d’una forta immigració, l’atur, mancances de tota mena, en el terreny sanitari, per exemple, i especialment en l’escolar.

Un d’aquests joves era Jaume Audí i Matas. Ell va ser el primer a pensar de crear una entitat no política, cultural i d’abast popular. En va parlar amb el seu germà Daniel, més gran que ell, i uns quants amics seus, el Blai Guillén Ornaque, el Carles Enrich, el Carles Pié i Amat i alguns altres. Aviat se’ls va ajuntar Lluís Casas i Balletbò i alguns dels joves procedents del Centro, com ho expliquem tot seguit.

Una altra circumstància afavoriria la ràpida implantació de l’Ateneu al barri. Un grup de joves republicans i d’esquerres –la majoria eren membres del Grup Excursionista Saltadiç-, entre els quals hi havia precisament Lluís Casas, havia crescut a l’empara del Casino del Centro, anomenat aleshores Centre Autonomista Republicà. Els prohoms conservadors que el dirigien eren homes de la Lliga, una topada entre els joves republicans més radicals i ells havia d’arribar més tard o més d’hora. I així va ser. La tensió entre ells anava creixent i, finalment, el trencament es va produir pel febrer de 1932, en negar-se la Junta a posar els retrats de Francesc Pi i Margall i de Francesc Macià al saló de l’entitat, un fet anecdòtic, si voleu, però que va ser la gota que féu vessar el got. Alguns del joves dels que van deixar el Centro van ser, doncs, socis fundadors de l’Ateneu, d’altres, més radicals, van formar un partit, Estat Lliure.

L’Ateneu es va fundar, com deien els Estatuts, amb l’objecte del millorament moral dels seus associats. Aquest adjectiu moral incloïa, sens dubte, molts conceptes, de ben segur que l’ètica, el civisme, l’ensenyament, la cultura en general, ciència, art, lletres, coneixement del nostre país, de la nostra llengua, esport...

Per assolir el seu objectiu, l’Ateneu va crear una biblioteca amb uns 2.500 llibres, va muntar un laboratori fotogràfic i un gimnàs, va construir un camp de tennis i un de bàsquet, una minipiscina, etc., va organitzar conferències, excursions, exposicions, etc., però l’activitat principal van ser els cursos nocturns amb els quals s’intentava suplir la manca d’una Escola Industrial a la ciutat per a aquells nois, fills de treballadors, que no podien pagar-se els estudis, és a dir, posar al seu abast un ensenyament de caire professional que els proporcionés la capacitació necessària per exercir la seva feina. Es van fer cursos de càlcul mercantil, de francès, de català, de física i química, de geometria, de dibuix lineal, etc. I tampoc no podem deixar de banda els cursos diürns per a nens i nenes que es van impartir des del 1934, impulsats per Daniel Audí, perquè, si l’Hospitalet patia d’un mal, aquest era la manca d’escoles tant públiques com privades, agreujat pel fort augment de la població immigrada.

Al principi l’Ateneu no publicava cap butlletí. Els socis rebien cada mes un full informatiu amb els actes previstos. No va ser fins al juliol de 1936 que va sortir el primer número d’un butlletí que no pretenia ser mensual, sinó trimestral o semestral, en el qual publicaven, a més dels actes previstos, articles de diversos socis i de diverses temàtiques. Malauradament, a causa de la guerra civil, només en van sortir dos més, un per l’octubre del 36 i l’altre pel gener del 37.

El primer president va ser Lluís Casas i Balletbò. Per a Jaume Audí, la seva incorporació va ser providencial i, per a tots els antics socis que l’havien conegut, ell havia estat l’ànima de l’Ateneu. Home de gran vitalitat, a més de president, era escrivent a l’Ajuntament i ajudava els seus pares a portar la botiga d’ultramarins que tenien al carrer de Laureà Miró, avui Major.

No sabem gran cosa de la primera Junta, només que el secretari era Antoni Boter i Mas i el més probable és que la resta de membres fossin els altres professors dels cursos, Josep Ané, Jaume Audí, Francesc Farrés i Francesc Joanxic.
Pel març de 1935, Lluís Casas deixava la presidència i li va succeir Josep Ané i Torres, fill d’un sastre que també tenia botiga al carrer de Laureà Miró i que no feia gaires anys que vivia a l’Hospitalet.
Sembla que Josep Ané no va ser l’últim president. Potser va dimitir el 1938 en ser nomenat regidor de cultura de l’ajuntament. L’historiador Joan Camós parla de Joaquim Monistrol com al president dels últims temps, però no ho hem pogut confirmar. En alguns documents firma en nom del Consell Directiu, però no hi consta com a president. Els seus familiars tampoc no ho recorden.

No podem dir exactament quants socis hi havia aleshores, ja que no tenim ni llistes ni Llibre de socis, però, segons diverses fonts, eren uns 300, moltíssims si pensem en la població del barri aleshores. Quin perfil tenien? Tots eren joves, els més grans, com Lluís Casas i Daniel Audí, tot just havien passat la ratlla dels trenta i n’hi havia fins i tot que eren a penes adolescents, com Jaume Margarit que només tenia dotze anys... I, com ja hem dit abans, eren, majoritàriament, republicans, d’esquerres i catalanistes.

L’Ateneu va tenir la primera seu en una casa del carrer de Francesc Macià, avui Baró de Maldà, cantonada al de Barcelona, del 1932 al 1934. L’augment de socis i d’activitats els va obligar a buscar un nou allotjament i així es van instal·lar al casal conegut com l’Harmonia, que inauguraven el 2 de setembre de 1934. Van entrar-hi en règim de lloguer, primer només d’una part, els baixos i el primer pis, més tard, de la totalitat i també dels terrenys annexos, que havien estat fins aleshores camps de conreu al costat mateix de l’edifici.
   
La guerra civil va truncar la trajectòria de l’Ateneu, amb la majoria de socis al front, les seves activitats minvaren, tot i que els pocs socis que quedaren i les sòcies intentaven mantenir-les (l’Ateneu fou una de les poques entitats que admeté les dones com a sòcies des del principi). D’altra banda, el 1937, un grup de socis encara pogueren construir la piscina, la primera que hi va haver a la nostra ciutat.
El 26 de gener de 1939, les tropes nacionals van ocupar l’Hospitalet. De moment, i durant cosa d’un mes, no va passar res a l’Ateneu. Els pocs socis que quedaven -alguns havien mort al front, d’altres eren a l’exili o en camps de concentració a França o Espanya- tenien la il·lusió que potser l’Ateneu podria seguir la seva tasca cultural perquè era una entitat no política. Tot i que era evident que els seus fundadors i la majoria de socis, si no tots, eren d’esquerres i republicans, mai no va ser un reducte d’Esquerra Republicana, sinó que va estar obert a tothom.

Aquells socis eren, sens dubte, molt ingenus i de bona fe, perquè, un vespre de febrer, un militar va entrar a l’Ateneu i va treure sense contemplacions Esteve Alicart, aleshores molt jove, i Josep Vilà, que anava cada dia a obrir l’edifici per, com deia ell, donar fe de vida. Aquell mateix vespre, Josep Vilà va haver d’anar a fer a mans les claus a la Delegació de la Falange. Hores després, passant pel carrer del Xipreret, va veure com cremaven, en una foguera davant l’edifici, documents i molts llibres de la biblioteca.
L’estiu de 1978 l’Ateneu es preparava a obrir les portes després d'una llarga nit! Què havia passat? Doncs que tres socis d’abans, Josep Bordonau, Esteve Alicart i Bonet, van pensar que era l’hora de fer renéixer l’Ateneu. De seguida se n’hi van afegir d’altres com Josep Vilà i Antoni Devesa, per exemple. Van posar fil a l’agulla i buscaren més socis per poder presentar les signatures a l’ajuntament que era el nou propietari de l’edifici. Ja feia temps, concretament el 1966, que l’havia comprat.

El 1978, l’alcalde d’aquell Ajuntament anomenat de transició, era Joan Perelló i Masllorenç, fill de l’Hospitalet, que va fer mans i mànigues, davant les pressions contràries que rebia, per atendre la demanda que li havia presentat una comissió de l’Ateneu i, finalment, el 14 d’abril de 1978, aniversari de la proclamació de la II República, el senyor Perelló firmava la cessió de l’Harmonia a l’Ateneu per deu anys.

Quaranta anys havien canviat la ciutat i també la població. Ja no eren necessaris ni els cursos nocturns ni les classes diürnes. En canvi, calia posar l’ensenyament del català a l’abast tant de la població catalanoparlant com de la castellanoparlant, la primera, després de quaranta anys de prohibició, no el sabia escriure i la segona, gairebé ni l’entenia. L’Ateneu tenia la intenció de fer, doncs, classes de català per a adults, però, finalment va ser Òmnium Cultural, que també tenia la seu al mateix edifici, qui les va organitzar d’acord amb la Junta de l’Ateneu i la seva col·laboració.

I, ja que parlem d’Òmnium Cultural, val la pena recordar com en va ser d’important la col·laboració entre totes dues entitats. El president d’Òmnium, el senyor Enric Vila i de la Hoz, era també el vicepresident de l’Ateneu i aquest fet va estrènyer més les relacions i conjuntament es van organitzar diversos cicles de conferències a càrrec de personalitats en el món cultural i polític així com altres actes importants.
   
Dir quines han estat les activitats principals resulta un mica difícil, perquè podríem dir que totes ho han estat, des dels cursos de pintura i dibuix, el teatre, les exposicions, les excursions i les visites culturals, les puntes de coixí i labors, les conferències, els concerts, etcètera... i el butlletí Xipreret, una iniciativa d’Antoni Mesa, que editem mensualment des del 1980!  L’Ateneu sent un legítim orgull d’haver estat capaç de publicar-lo durant tant de temps, i a vegades amb mitjans ben migrats, i d’haver estat durant anys l’únic mitjà de comunicació escrit tot ell en català a l’Hospitalet.

Entre els molts actes organitzats potser el més destacable, va ser l’actuació de l’Orfeó Català a l’església de Santa Eulàlia de Mérida pel febrer de 1979. En un altre ordre de coses, podríem destacar la participació activa de l’Ateneu en el 1r Simposi del Català a l’Hospitalet, pel novembre de 1987. Una de les prioritats de l’Ateneu era i és la defensa de la llengua catalana i no es va dubtar a prendre-hi part activa.

D’actes emotius, cal recordar l’homenatge als antics socis, la col·locació, a la façana de l’Ateneu, de la placa dedicada a Josep Bordonau, el primer president de l’entitat de la segona etapa, les visites de Ventura Gassol i de Ramon Frontera, l’alcalde dels anys trenta que sempre havia ajudat l’Ateneu. Més cap aquí, l’homenatge a Rafel Garrich. Segurament, si féssim aquesta pregunta a altres socis, la resposta seria diferent i destacarien altres actes.

A finals del 2001 vam haver de deixar la seu de l’Harmonia perquè s’hi havien de fer unes obres indispensables i ja no hi vam poder tornar. Instal·lats en un local provisional, massa petit, cedit per l’ajuntament al carrer de Digoine, l’Ateneu va haver de reduir algunes activitats i d’altres com el teatre, les conferències i les exposicions es van haver de fer en sales cedides també pel consistori.
Després d’uns anys d’estira i arronsa amb les autoritats municipals, finalment, el 27 d’abril de 2011, hem pogut inaugurar la nova seu al carrer de Santa Anna, on hem començat una nova etapa amb moltes més activitats.    
Per llei de vida, els grans van desapareixent, tant si els falten simplement les forces com si es moren. Els joves són el futur de l’Ateneu, no han d’oblidar mai l’objectiu final de l’entitat que és posar a l’abast de la gent, especialment és clar, la del nostre barri, la cultura, que inclou, a més de moltes altres coses, el civisme i l’ètica, dos conceptes que actualment s’obliden massa sovint.